Per què

Fa un temps jo era un blogger de semi-prestigi. Publicava coses serioses, tenia converses interessants amb alguns dels lectors i fins i tot feiem accions en defensa dels drets civils abans que l'eurodiputat Guardans es treiés les sabates a un control aeroportuari.

Després vaig muntar la meva pròpia empresa. Vaig decidir marxar a Madrid on hi vaig passar una llarga temporada i fins i tot vaig escriure un llibre, presentat amb bombo, platerets. premsa i canapés. Finalment, la cosa no va anar del tot bé, els socis es van dedicar a robar-nos l'empresa i vam haver de tornar.

Just en tornar, em va sorprendre enormement el que em vaig trobar: una deriva barretinista seguida d'un barcelonisme extrem, una total deixadesa i passotisme pels casos Palau i Pretoria degut a que el Barça ho va guanyar tot.
Essent així, vaig decidir obrir un petit blog i cagar-me en qualsevol cosa.

Al principi estava bé. Era un petit exercici de teràpia, manteniment i exorcisme .

Tantmateix, amb el temps cada cop trovava més coses susceptibles de ratjar, però ja no tant en clau humorística i terapèutica, si no més seriosament. Com feia abans.
Això em va causar un excés d'odi i ràbia inusitat pel que em vaig començar a fer la pregunta: per què?

Finalment ho vaig saber. M'estava prenent aquest pais seriosament.

Trobada la resposta, vaig tenir una epifania i una sensació d'alleujament brutals. I es que com es pot intentar prendre seriosament un pais en que l'exercici de la democràcia crea personatges com José Luís Rodríguez Zapatero, José Montilla, Joan Carretero o John Cobra?

En fi, a tots aquells que encara segueixin pensant que Espanya, i encara pitjor Catalunya, es poden prendre de forma seriosa: mireu Grècia i aneu prenent nota. Fills de puta tots.