viernes, 27 de noviembre de 2009

Grip

Esto es lo que hi ha, mucha gripe A!

Guardiola i el NLTH

Dimarts al migdia tot era cagalera, por i tremolor. Dimecres al matí, paraules d'elogi, i a la nit muntatges sonors de merda i cert periodista-del-barça masturbant-se públicament amb una foto de'n Guardiola a la ràdio.

De tots és sabut que Can Barça és un niu de mariques ploraneres que, al més mínim senyal del que els seus cervells deficients interpreten com "signe de debilitat", s'afanyen a crucificar a qui sigui amb l'objectiu de, si es que es perd el partit, poder dir que ells ja ho sabíem i ja ho havien dit.

Però precisament perquè tenen cervells deficients, no poden entendre de què va aquest Barça: No Limit Texas Hold'em poker.

Quan es parla de poker, les mariques deficients fan l'associació "joc d'atzar". Merda per ells. En les condicions adequades i si ets un puto crack, al NLTH pots guanyar sense tan sols mirar les dues cartes pròpies. I en Guardiola és un puto crack.

Els cervells deficients no comprenen el concepte "farol" ni "guerra psicològica". Es pensen que "guerra psicològica" és allò de dir que "el puto-equipo-de-mierda-contra el que jugamos el sábado sigue siendo favorito".
El farol consisteix en fer creure a l'adversari que tens certa combinació de cartes quan la realitat és molt diferent. Si et surt malament i perds contra un merda com el Rubin, serveix per a que els altres pensin, quina sorpresa, que l'equip s'enfonsa, que tot s'ha acabat i que més val fer-se soci del puto Sant Andreu.
Però resulta que l'Abidal es "recupera sorprenentment ràpid" de la Grip A. Quina sorpresa, no...?
Que en Messi i l'Ibrahimovic no juguen? Ja tens a tots els deficientets que només jugarien si tinguessin dos asos del mateix pal cagant-se de por.
Però, alerta!! Què passa quan lo puto Negreanu del futbol executa el semi-farol a la perfecció? Doncs que totes les maricones es corren i no paren de dir "si ja ho deia jo que podiem confiar en el Pep!!".

Fills de puta tots.

PD: el fumbol me la sua. I el Guardiola més. Tinc seient diumenge hi anirà mon pare.

miércoles, 25 de noviembre de 2009

Welcome to the hotel california


Deixo la tele

Des de fa gairebé dos anys que faig petites intervencions a la televisió, així com a d'altres mitjans de comunicació de merda com la premsa local. El sou no estava gaire malament, uns mil eurillus perquè algú parli de mi un o dos dies al mes.



Tant mateix, m'avorria i per això he decidit canviar de feina. En aquests moments escric des d'un lloc de treball de l'administració pública on el sou tampoc està malament i espero fer més o menys el mateix que feia a la tele: tocar-me els pebrots tot lo dia mentre vostès, incauts ciutadans, em subvencionen.

Bona nit, bona sort i a prendre pel cul.

¡Qué grande ereh! ¡Artijta!

martes, 24 de noviembre de 2009

Sóc un mercenari

Això és un temasso com cal... i la resta un munt de merda.



Oh no
Oh no
Oh no
Yo yo yo
Oh no you didn't
Sucka tried to play me
But you never paid me, Neva
Oh no you didn't
Payback is a' comin'
You will be runnin', foreva
Oh no you didn't
Until i get my vengeance
I will never end this mayhem
Oh no you didn't
I'm a mercenary
You ain't got a prayer, you owe meeee
Oh no you didn't

[Chorus]
Oh no you didnt
Oh no you didn't
Oh no you didn't
Oh no you didn't
Didn't you oh no
You didn't pay me what you oweeee, me
So now its over for you
[/Chorus]
Yeah
Yo yo
Check it out
Oh no you didn't
First you tried to trap me
Then you bust a cap in, my ass
Oh no you didn't
Such humiliation will bring annihilation, at last
Oh no you didn't
It will be delicious when I get vicious, tomorrow
Oh no you didn't
There's no seccond chances
You will do the dance of sorrowwwww
Oh no you didn't

[Chorus]
Oh no you didnt
Oh no you didn't
Oh no you didn't
Oh no you didn't
Didn't you oh no
You didn't pay me what you oweeee, me
So now its over for you
[/Chorus]

What a foo
Aight common
Oh no you didn't
Betta watch your back boy, keep runnin'
This aint just a game, I'll never stop comin'
I got my arsenal
I put out the call
And when I'm finished ya'll
You'll be a rag doll

Fool tried to diss me
Now you're gonna wish you were dead
Oh no you didn't
After I deliver your blood will be a river of red
Oh no you didn't
Better be aware when nones there to defend you
Oh no you didn't
So many wish to kill its going to be a thrill to end youuuuuu
Oh no you didn't

[Chorus]
Oh no you didnt
Oh no you didn't
Oh no you didn't
Oh no you didn't
Didn't you oh no
You didn't pay me what you oweeee me
So now its over for you
[/Chorus]

La culpa es de los padres




sábado, 21 de noviembre de 2009

La terra per a qui la treballa

Qualsevol que hagi viscut cert temps a una ciutat o al seu extra-radi pot arribar a dir que algun dia espera sortir de la metròpoli i anar a viure ben lluny, disfrutant de la tranquil·litat i la pau del camp...

Tant mateix, les ciutats, i especialment els seus extra-radis, estan plens d'emigrants de comarques que arriben bojos per a trobar qualsevol nínxol infecte on caure morts. Per què? Doncs perque viure al camp no té res de tranquil ni de bucòlic, a menys que puguis construir-te un castell blindat, hermètic, asèptic i plè a vessar d'estris punxants i líquids inflamables bullents a punt de ser emprats contra altres éssers humans.


És molt bonic això de poder anar a dormir i/o despertar-se amb els usaiets... la cosa és que quan obres la finestra per a escoltar-los millor, el vent t'omple la casa de pols. Això quan els usaiets dels ous no t'han fotut el niu just al costat de la finestra, amb els danys col·laterals de merda i soroll. Ah, i no cal oblidar aquella "olor de bosc", mmmmm ... especialment durant l'època d'abonar els camps.

I què dir d' allò també bonic sobre que els animals domèstics viuen millor al camp... El que hom no diu és la continuació de la frase: "encara que t'hagis de gastar una pasta en desparasitacions", i caldria afegir el fet d'haver de repassar-te els camals dels pantalons en busca d' habitants minúsculs del camp... això quan el sol i la falta de pluja no han provocat una pandèmia de paparres.
I qui diu animals domèstics, com gossos o gats, diu la gracieta de tenir altres animals domèstics més propis del camp, com les gallines. És molt maco veure les gallines a l'estiu, tot campant pels voltants de casa, picant per aquí i allà... Però a veure qui és el llest que surt en ple hivern a retirar els animals morts de gana i fred perquè feia una mica de mandra treure un metre de neu amb les mans nues per anar a comprar pinso.

Una altra presumpte avantatge és la tranquil·litat... el no sentir sorolls, ni veïns... que quan arriba l'hivern et provoca depressions de tres parells d'ous, i més quan el veí més proper el tens a 200 metres de distància (en el millor dels casos), però fot tant fred i vent que acabes reclòs a l'habitació més petita amb el calefactor a tota castanya, just en aquell moment previ a que la instal·lació elèctrica, deficitària ja quan es va instal.lar 15 anys enrere, es desintegri entre focs artificials seguits de renecs en llengües mortes.

I això quan no tens alguna casa de turisme rural al voltant. En aquest cas, i quan després de passar tota la setmana patint les inclemències del temps i, tocant l' histèria, només desitgem un "cap de setmana tranquil" amb final feliç (és a dir, morir de fred mentre dormim i que la nostra mòmia sigui trobada per arqueòlegs del futur), l' escòria de ciutat arribarà a casa nostra per desplegar tots els seus encants com si fossin un paó.

Minúsculs gossets menjaconys provocaran l' histèria del teu mastí dels Pirineus des del divendres a la tarda. Segurament hi haurà algun episodi nocturn que evitarà el final feliç del que parlàvem abans. Amb una mica de sort, i després de destruir el tancat que li vau fer amb molta paciència i dedicació, el mastí s'haurà menjat el menjaconys, però els habitants de la ciutat començaran a demanar explicacions per la desaparició misteriosa del seu engendre pelut, sense caure en compte que el món és ara una mica millor.

Algun nen ignorant de ciutat s'acostarà massa a la gallina alfa. Aquest fet suposarà que el nen pagui amb sang (i humor vitri) el preu d' aprendre que els pollastres a l'ast no es manifesten espontàniament a les estanteries dels supermercats. Pocs segons després, tindrem la mare pronunciant, en veu estrident, monosíl·labs de forma desordenada i acusacions totalment infundades sobre la nostra presumpta responsabilitat sobre la recent discapacitat del nen torracollons. El que en aquest moment no sap la desordenada mare, és que el seu fill acaba de trobar feina assegurada i de per vida venent loteria fent un us excessiu de les seves cordes vocals.

Diumenge al migdia podrem veure una densa columna de fum als voltants de la casa rural. Quan arribem per preguntar per què collons s'està fent una barbacoa a menys de 10 metres del bosc en plena època estiuenca, veurem que s'està cuinant un pollastre a l'ast... justament quan hores abans hem descobert que ens havia desaparegut el gall del galliner.

Un habitant rural original no tindria els problemes d'infraestructura que comentava abans. La casa on habita segurament li haurà estat llegada després de generacions que hauran tingut cura d'ella, aplicant reparacions i millores durant els segles.
En tant als problemes de convivència, solucionaria tots aquests entrebancs de forma fàcil i expeditiva: amb l'ús d'armes de foc i atacs preventius des del divendres a la tarda.



En resum, com deien els poetes del poble, la terra per qui la treballa. Busco nínxol infecte a la gran ciutat o al seu extra-radi.

viernes, 20 de noviembre de 2009

Artista!

Només existeixen dues menes d'artistes. En primer lloc, el de donar copets a l'espatlla d'algú i dir-li "què passa, artista!". Després hi ha una raça inferior d'humans exterminables que no tenen vergonya de fer-se posar el títol "artista" al chyron.

El meu darrer descobriment va ser ahir mentre veia les notícies a la teletrès. Es tracta d' Alicia Framis, una paia que un dia va passar pel G.I. JOE del Raval, va veure que hi tenien un vestit d'astronauta i se'l va comprar.
Més tard, quan se li va passar el cegu, o quan en va pillar un altre de més bestia, es va posar a pensar què en podia fer del traju. I la seva fràgil ment va pensar...

Me sorprende ver que, en pleno siglo XXI, todavía no se haya enviado a ninguna mujer al espacio y con este trabajo pretendo reflexionar sobre el papel de la mujer en el mundo contemporáneo y la habitabilidad lunar...


Així que la tia es va enfundar el traju i ni curta ni mandrosa va marxar a Nova York, la ciutat amb més grillats artistes per metre quadrat després de la Rambla de Bin Laden, on es dedica a passejar-se pels carrers de la ciutat a càmera lenta.

...

Però no tot acaba aquí. No senyora. Aquests sub-humans Els artistes no només no tenen vergonya, si no que tampoc tenen el més ínfim bri de decència. La tipa aquesta, com a bona Artista (en maiúncules, eh?), no és menys i intenta donar sentit a la seva, ejem... merda obra:

Creo que este proyecto puede crear conexiones intelectuales interesantes para ofrecer posibilidades para una nueva vida en la Luna.
....

Qualsevol persona amb un grau mig/alt de deficiència mental ni s' hauria molestat en arribar a aquest nivell, però ja sabem que els Artistes no son d'aquest món. Així que la Framis dels pebrots, no només pretén crear "conexiones intelectuales" (Què collons és això?! Hem de cridar al Tristanbreiquer o a un lampista?!) si no una línia de moda pret-a-porter!!!

La moda espacial del momento es completamente militar y muy parecida a la idea de 'Star Trek', pero en pleno siglo XXI vemos que nos gusta vestir diferente y muestra de ello son las numerosas tribus urbanas.


PERÒ QUIN MUNT DE PUTA MEEEEEEEEEEEERDAAAAA!!!! Ole tus ovarios!!!

En fi, que mentre porta la disfressa d'astronauta no se li veu la cara, però gràcies al gúguel he pogut trobar-ne una fotografia. La llàstima és que la societat d'avui en dia ja no sigui com la romana, quan deien allò de "Alicia Framis ha estat declarada enemiga pública de l'estat. Qualsevol ciutadà que se la creuï té la obligació de robar-li, pegar-li i fer-li la major quantitat de dany físic i psicològic possible."


Troba les dues diferències...

jueves, 19 de noviembre de 2009

Somalia resiste!


Resulta que quan els pirates somalis, després de cobrar la pasta gansa, han arribat a terra, s'ha organitzat una festa de tres parells de collons. Putes, farlopa khat, orgies i centenars de persones "afectades" per una injecció de capital de forma subita.

Meanwhile el món occidental, en particular el país de pandereta i burrotaxi anomenat Ecspanya, es rasga les vestidures pel que, alguns, consideren un acte de baixada de pantalons vers uns terroristes que han retingut il·legalment a uns bons ciutadans ecspanyols.

Doncs no puc estar més en desacord. Quan algún ciutadà ecspanyol ha fet orgies desenfrenades, s'ha gastat molta pasta provinent d'impostos de ciutadans tant en putes com en farlopa i, de pas, ha violat i forçat algún que altre menor d'edat amb la connivència de la jerarquía eclesiàstica, llavors ningú ha dit res.

Doncs mirin, que es fotin els de l'Alakrana. Sel's va avisar que no anessin a pescar a aquella zona repetits cops i no van fer cas. A més, els pirates somalis s'hi juguen el físic (Free Willy!!), van de cara i no amaguen ni la seva feina real ni els seus objectius, no com els fills de puta corruptes espanyols, que no dubten en posar-se a plorar per aconseguir que els rebaixin la pena... i el jutge ho fa.

Als pirates que ahir feien festa grossa: Salut i ole els vostres collons!!

miércoles, 18 de noviembre de 2009

De rebels al barranc


De tots és sabut que rebel·lar-se ven. Des de canviar el teu barri de gent bé de tota la vida pel barri de les putes i dels yonkis, fins aconseguir que cada una de les peces de roba que et posis porti tatches, fins al tangorro.

Tot i això, sempre hi haurà aquelles persones sense la suficient personalitat com per a decidir-se soles, pel que les marques de destrucció massiva entren a donar aquella empenteta final... cap al barranc. Com Mango, la propietària dels drets d' imatge de Barcelona, que ha tret els anuncis de la nova fragància: Lady Rebel.

A l' anunci es mostra a una dona urbana moderna rossa de pot (posin la rima aquí ->X ) que va canviant de disfressa: des de pija de merda a pijapunk de merda (oukelele elèctric included).

Quan se n'adonaran els publiciteros de que la rebel·lia juvenil no es canviar de disfressa (o de portar lentejuelas a portar tatxes) cada mes, si no beure garrafó barato fins rebentar i, en el millor dels casos, acabar la nit tirat/da en un bassal del teu propi vòmit a les escales d' una estació de metro qualsevol?

Prou de rebels asèptics de merda, de dosis de rebel·lia en mitjos grams. Ón son aquells rebels d' antuvi, como Lucio Voreno quan feia cameos a Trainspotting? Recorden al pijobien que acaba heroinòman amb sida?
Allò si que era rebel·lia... emoció... si et rebel·laves, podies palmar-la de forma lenta, dolorosa i fastigosa, no com ara, que quan veuen que la cosa es pot posar lletja, amb una trucada s' arregla tot.

Sod off and die Lady Rebel.