Catalonia is different #IV

"A catalunya no fan concursos de nens subnormals lletrejant paraules, com fan els iankis."



"Emmm, no, el gran dictat no compta... els concursants són adults..."

Minuts musicals

Quan algú descobreix als HKI al 2010 només pot ser per dues coses: o és Walt Disney i l'acaben de treure del micro-ones, o és un red neck que just ara torna de repartir fems al troç. En ambdós casos, no en té ni puta idea.

L'ansia de ser underground és tan terrible en aquestes persones que sempre s'obliden que al poble, portant aquesta samarreta, aquelles ulleres o aquelles bambes, un podia ser el portafems més xupiguai de la comarca. Però un cop a ciutat, s'ha de competir amb 3 milions més de capull@s i clar, acabes fent coses que "no s'han fet mai":

Be underground, my friend

Per això, l'antic portafems vingut a més passa el 90% del seu temps buscant noves coses que ningú conegui.

Per tal de facilitar la vida a aquestes persones i que puguin 'refugiar-se del mainstreamisme', i ja de pas per donar pel cul, els recomanaria buscar quelcom de musiqueta electroclash. Total, no fa ni 5 anys que ho va petar a l'extra-radi. Late, again.


En fi nens, pleased to meet you, hope you guess my name.

Catalonia is different #III

"A Catalunya, coses com La Terremoto de Alcorcón Lady Gaga no passen."



"No, en Josmar és diferent..."

Mi papà me lo arrecla todo, todo i todo...

En aquest país d'acudit, hom s'escandalitza en veure la merda d'intent de campanya obamista yes-we-can que intenta arreclar crisis i desfacer entuertos, que resulta que està finançada per les grans empreses.

Per què? Doncs perque en aquest país de paletos que, tot i que l'estat et robi el 50% dels teus ingressos en forma d'impostos, fa servir aquests diners per enviar un avió a recollir un mort de gana a Cuba, permeti tornar a l'epoca de l'STASI i tancar qualsevol web critica en questió de dies sota el paraigües de defensar la cultura, et revoqui els drets civils com el de lliure circulació, i et foti el dit al cul per veure si hi portes C4, la gent només es mou quan li revoquen el dret a fumar a la feina o a pillar la taja al carrer.

Però mentre la massa del pais, entre ressaca i ressaca, clama contra les-grans-empreses-del-país-que-ara-intenten-prendren's-el-pel, s'oblida de l'important: d'investigar qui fa la campanyeta de nassos i a qui és proper. És a dir, qui ha pillat els molts milions d'euros que la Fundación Con-Fianza ha pagat. Com diria en Pazos, el conceto es el conceto. Eso es lo importante.

En fi, aneu fent i, això si: després tothom a reclamar i a exigir drets.

Catalonia is different #II

"A Catalunya, l'humor del tipus 'Marianico el corto' mai funcionarà."



"No, teiatru de guerrilla no compta..."

Catalonia is different #I

Fa uns dies, The Artist Formerly Known by a Dog Name va iniciar una curta sèrie anomenada "coses que si les dius a catalunya et tallen la polla".

Agafant l'esperit de la idea i retorçant-la un xic, jo em trec de la xistera el Catalonia is different.

Per començar,

"A Catalunya no posem noms imbècils i/o extrangers com Kevin o Joshuah."



"No, Nil no compta..."

Per què

Fa un temps jo era un blogger de semi-prestigi. Publicava coses serioses, tenia converses interessants amb alguns dels lectors i fins i tot feiem accions en defensa dels drets civils abans que l'eurodiputat Guardans es treiés les sabates a un control aeroportuari.

Després vaig muntar la meva pròpia empresa. Vaig decidir marxar a Madrid on hi vaig passar una llarga temporada i fins i tot vaig escriure un llibre, presentat amb bombo, platerets. premsa i canapés. Finalment, la cosa no va anar del tot bé, els socis es van dedicar a robar-nos l'empresa i vam haver de tornar.

Just en tornar, em va sorprendre enormement el que em vaig trobar: una deriva barretinista seguida d'un barcelonisme extrem, una total deixadesa i passotisme pels casos Palau i Pretoria degut a que el Barça ho va guanyar tot.
Essent així, vaig decidir obrir un petit blog i cagar-me en qualsevol cosa.

Al principi estava bé. Era un petit exercici de teràpia, manteniment i exorcisme .

Tantmateix, amb el temps cada cop trovava més coses susceptibles de ratjar, però ja no tant en clau humorística i terapèutica, si no més seriosament. Com feia abans.
Això em va causar un excés d'odi i ràbia inusitat pel que em vaig començar a fer la pregunta: per què?

Finalment ho vaig saber. M'estava prenent aquest pais seriosament.

Trobada la resposta, vaig tenir una epifania i una sensació d'alleujament brutals. I es que com es pot intentar prendre seriosament un pais en que l'exercici de la democràcia crea personatges com José Luís Rodríguez Zapatero, José Montilla, Joan Carretero o John Cobra?

En fi, a tots aquells que encara segueixin pensant que Espanya, i encara pitjor Catalunya, es poden prendre de forma seriosa: mireu Grècia i aneu prenent nota. Fills de puta tots.